Elogi de l'Aparat

Aquests dies se'n parla molt de determinada votació al Parlament de la Generalitat principatina. I curiosament no se'n parla gaire de si aquesta votació té gaire sentit un cop aprovada determinada Declaració de  Sobirania. Un tema sucós que pot fer parlar molt i que de fet ja ha ocasionat tant un discret però ferm toc d'atenció de l'ANC, com la postura contrària de la CUP i fins i tots nervis i alguna sortida de to via twitter d'algun diputat d'aquesta formació. Sobre com s'articularà aquesta postura contrària d'aquesta formació i sobre si és positiva, coherent i/o si ajuda (o no) al conflicte (aka “procés”) doncs ja hi haurà temps per parlar-ne. I molt.

Perquè allò que ha ocupat als opinadors, piuladors, bloggers (que en aquest país són una i la mateixa cosa) ha estat la postura del PSC sobre la votació, no el sentit de la votació en sí mateixa. I el drama humà digne d'una sèrie d'aquelles de sobretaula de TV3 d'un autoanomenat “sector catalanista” que potser es separa i es trenca el PSC, però potser no, etcètera... En qualsevol cas, cada dia és més públicament clar que el citat partit té un problema seriós.

Estem parlant d'un partit que ha passat en pocs anys d'ocupar la centralitat de la política catalana (alcaldia de Barcelona, l'Hospitalet i Badalona, govern en coalició de la Generalitat, diputacions, etc) a perdre la Generalitat, molt bona part d'aquelles alcaldies (Barcelona i Badalona com a exemples paradigmàtics) i molta força a les seves posicions històriques.

Encara més simptomàtic és la pèrdua del paradigma dominant. Durant anys i dècades la “intelligentsia” catalana era en molt bona part socialista (en el sentit del PSC-PSOE) i autonomista (no ens enganyem, federalista és un sinònim progre d'autonomista). Intel·lectuals, ràdios, cantautors, escriptors, el món de la cultura, professors universitaris, firmes a El Periódico i El País , el món del cinema, etcètera. El discurs dominant era aquell de la integració en Espanya sense perdre les pròpies senyes d'identitat i a la vegada regenerar, europeïtzar i etcètera les estructures administratives espanyoles. Via la sagrada Unió Europea, el “progrés” i el “diàleg” (paraules sagrades socialistes que déu n'hi do) viuríem en el millor dels mons possibles.

I el somni s'ha trencat. Regenerar, europeïtzar o simplement canviar les estructures administratives espanyoles s'ha demostrat un impossible. No només això sinó que la caverna espanyola (un fenomen a analitzar) és la que té en aquests moments el paradigma dominant espanyol. I no passa precisament per aquí sinó molt al contrari per re-centralitzar i re-”espanyolitzar”. Sobre el “diàleg”, per tant, millor que no en parlem. I el somni del progrés també mereixeria un article a banda amb aquesta crisi econòmica esborronadora que ha trencat tots els miratges i il·lusions i ens ha deixat en pilotes, nus en un oceà de precarietat i emigració sense cap perspectiva ...de “progrés”. I sobre la sagrada Unió Europea, donat com li importa tres pitos carregar-se un país sencer com Grècia, i què no faria amb nosaltres!, i com que no es mullarà ni que les Forces Armades bombardegessin Barcelona, millor que no en parlem gaire a hores d'ara. O sigui, diguéssim que hi ha prou factors exògens com per fer trontollar el discurs socialista.

Però no ens enganyem, el PSC podria haver reconduït i reconstruït el seu discurs. CDC ho està fent, malgrat les reticències del seu diguem-li “soci històric” (li diem “soci històric” per no dir el que són en realitat i que ens fotin una querella). Però el PSC des de la caiguda i defenestració de Maragall va iniciar una via d'autodestrucció interna que no té cap aturador. La burocràcia interna, grisa, fosca, va anar arraconant tot allò que no formés part de l'Aparat intern, enrocat en la defensa d'unes poltrones i d'una menjadora cada cop més disputades (“El increible partido menguante”) mitjançant un discurs que ja sembla més vell que el vinil i, com ell, només apte per a nostàlgics i jubilats. Incapaç de reconstruir cap nou discurs innovador que sigui capaç de combatre els paradigmes dominants a Catalunya (l'independentista) i Espanya (la negra caverna cavernària últimament de color rosa -Díez-). Expulsant explícitament o de manera sibil·lina aquells diputats, càrrecs i intel·lectuals que, potser, podrien haver articulat una alternativa.

Els felicitem i ens felicitem també nosaltres perquè aquest Aparat ha aconseguit ell solet trencar la idea d'un encaix “diferencial” dins Espanya, el somni del federalisme i de la regeneració d'Espanya. En molt bona part sense cap mena d'intervenció externa, ho han fet ells solets i amb menció especial per l'actual secretari general (li diguin com li diguin en terminologia grisa i burocràtica de l'Aparat els secretaris generals sempre seran secretaris generals) Pere Navarro. Gràcies, Pere.

Ara la batalla de les idees i etcètera ja no serà entre aquesta idea falsa i bonista d'Espanya que defensava el PSC i l'independentisme. Ara és entre la caverna rosa-negra i la independència. Gràcies per clarificar les coses, us estarem agraïts eternament.

Seccions: 
date: 
diumenge, 19 gener, 2014