Federalisme: què proposen?

Sembla que ben aviat el Parlament anunciarà quan es farà la consulta, i quina en serà la pregunta.

La redacció de la pregunta és una de les qüestions que més polseguera està aixecant, uns diuen que ha de ser concisa i clara, la resposta de la qual sigui sí o no. D’altres diuen que la pregunta ha d’incloure l’opció federal. I finalment, hi ha els que s’oposen a qualsevol consulta.

I quan escoltem o llegim notícies apareixen formacions com IC o EUiA, o fins i tot el mateix PSC defensant un model federal, el qual ha de ser pactat amb l’estat, cosa lògica, com podem federar-nos amb algú si no és pactant amb aquest algú?

Bé, es parla molt de federalisme, sentim continuament els representants d’aquestes formacions polítiques defensant un model federal, i queixant-se de l’absurditat que és defensar la independència o de tirar endavant amb un procés sobirà de manera unilateral. Afirmen, no obstant, estar d’acord amb el dret a decidir. I la sensació que tenim és que no entenem res i que continuament posen pals a les rodes al procés per a convocar una consulta.

Les preguntes que se’ns plantegen quan els escoltem són: perquè és millor un estat federal? Federació amb qui i com? Com constituirem un estat federal? És factible un estat federal? La via federalista creu realment en el dret a l’autodeterminació?

Per aquest motiu, a fi d’intentar donar resposta a aquestes preguntes hem decidit analitzar quines són les propostes d’aquestes formacions. I ja veureu quantes preguntes es generen a mesura que avancem.

Començarem pel model federal proposat pel PSC / PSOE.

El PSOE, el passat mes de juliol va aprobar un document anomenat “Un nou pacte territorial: l’Espanya de tots”, document conegut com a “Declaració de Granada.

Cal dir que en el document, de federalisme, se’n parla ben poc. Allò que és rellevant en el text és que es parteix de la premissa que és necessari un nou pacte territorial per seguir vivint i convivint junts, motiu pel qual es vol defensar un Estat de les autonomies del segle XXI, amb una estructura territorial de caràcter federal capaç de proporcionar tot el que d’ell en demandem.

Per tant, ja amb aquestes afirmacions constatem ràpidament que en realitat no es proposa la construcció d’un estat federal, sinó que es tracta de deixar l’actual marc territorial tal i com està, és a dir, que la famosa Espanya de les autonomies és intocable i que cal seguir convivint junts, tots espanyols! Això si, direm que l’estructura territorial de l’estat és de caràcter federal, tot maquillant el que ja tenim (i que precisament és del que volem fugir).

La Declaració de Granada és un document no gaire llarg i clar: no es pretén en cap moment arribar a un autèntic estat federal, el que es pretén és tancar d’una vegada per totes el debat i impedir que Catalunya pugui tornar a iniciar cap intent seccessionista.

Comencem a analitzar el que proposa el PSC. I per fer-ho, partim d’un document de treball de la Fundació Rafael Campalans, del mes de maig d’enguany, titulat “Per una reforma constitucional federal”.

En aquest document es diu el següent:

Una reforma federal que culmini la lògica evolució de l’Estat de les Autonomies, resolent els conflictes competencials amb regles clares, la representació política de les comunitats en els òrgans de l’Estat, la justa assignació de recursos i el reconeixement del caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic d’Espanya.

Ja és prou il·lustratriu del que es pretén, oi?

Però hi ha més.

Diuen demanar una nova distribució de competències, i critiquen el redactat de la Constitució, especialment pel que fa referència a les competències autonòmiques (crítica a la qual ens hi podríem afegir ja que és un autèntic nyap jurídic -innocent?-). I es diu que a les autonomies també poden correspondre’ls algunes competències institucionalment rellevants, tot citant-ne algunes que ja d’alguna manera estan reconegudes constitucionalment. Vaja, tot un document ple de propostes per deixar-ho tot igual.

I com es fa una reforma federal? Doncs la resposta és que les diferents nacionalitats i regions s’han d’organitzar en comú, i cal reconèixer a totes les parts com a interlocutors vàlids, i amb tanta legitimitat per a l’Estat com per a l’altra part. Bona manera de tancar la porta a que qualsevol part pugui tenir la mala pensada de voler fer res sense permís de l’altra.

I pel que fa al terme nacionalitats, no perden ocasió per afirmar que es tracta d’una invenció dels constituents per a designar a Catalunya o Euskadi. Bona perla, oi?

Com a conclusió del document els punts clau que proposen són: definir millor les competències, un millor sistema de finançament (sense trencar el conegut principi de solidaritat) i sobretot una renúncia clara al seccessionisme; ja ho anem entenent, oi ? Quina és la millor manera d’acabar amb el problema català? Doncs vendre la moto d’una Espanya federal, plural i respectuosa (és possible això?), maquillant l’actual estat de les autonomies i amb una renúncia explícita per part de les nacionalitats a voler ser sobiranes.

Però atenció, amb quina intenció es vol definir millor l’apartat de les competències? Per afavorir les autonomies? NO. Analitzant bé el text és molt clar que l’autèntica intenció del PSC és la de limitar bé les competències atribuïdes a les autonomies, eliminar qualsevol ambigüitat a fi que les autonomies no es puguin prendre més atribucions que les desitjades. Aquest és el gran objectiu de la proposta. El fet que esmentin els termes estat federal, és purament accidental i anecdòtic.

Continuem. Anem a veure quines són les propostes d’IC i EUiA.

Abans de començar a analitzar la proposta d’IC, deixeu-nos que incloem a continuació el significat de federalisme, extret del “Glossari sobre la qüestió nacional”, que aquesta formació política té penjat en la seva web.

Ideologia que sosté que la millor forma d’organitzar un estat que consta de diferents comunitats nacionals o històriques és a través d’un pacte entre aquestes comunitats constituïdes en estats. Així, els diferents estats constituents de l’estat deferal mantenen les seves particularitats: lleis pròpies, fins i tot un sistema constitucional propi, que pot tenir notables diferències respecte del comú, llengua, símbols, sistema judicial i penal, sistema escolar, administratiu, etc. El federalisme respon a la intenció de crear unitats polítiques àmplies, per això la presidència i les lleis fonamentals de l’Estat federal són comunes, així com la moneda, la política i el comerç exteriors, les duanes, els pesos i mesures, l’exèrcit, etc.

Des d’un punt de vista jurídic, l’estat federal és una unió de dret internacional, basada en una constitució comuna, en virtut de la qual els components, a través del pacte, desapareixen com a subjectes de drret internacional.

No cal confondre l’estat federal amb la confederació d’estats, amb la qual cadascun d’ells conserva totes les seves virtualitats de dret internacional.

Exposada quina és la idea de federalisme per IC, ja podem començar a analitzar la proposta d’aquesta formació per a Catalunya, i per això, us adrecem al seu Programa Marc (2012).

Resulten interessants les idees que s’hi exposen, per ho precises i clares que són. Per aquest motiu les reproduim tal i com estan escrites (el subrallat és nostre):

Tancar la porta definitivament a la via federal o confederal, com es fa des de determinats sectors independentistes, és un error, la negociació i el pacte sempre són vies raonables per resoldre els conflictes nacionals, si es que les dues parts en tenen voluntat.

I rebutjar la possibilitat de plantejar la sobirania plena també és un error perquè difícilment l’Estat acceptarà una proposta de pacte federal si no és el marc d’una forta mobilització que reclami la sobirania.

Pel que fa a com arribem a un estat federal, trobem el següent:

Evidentment aquest nou pacte constitucional requeriria d’un doble procés constituent a Catalunya amb l’aprovació d’una Constitució pròpia i en el marc estatal d’una nova Constitució de caràcter federal i plurinacional.

La taula de negociació seria el marc, si l’Estat tingués voluntat d’acord, per negociar un pacte bilateral de Catalunya amb l’Estat que permeti reconèixer plenament la singularitat de Catalunya i el dret a decidir.

Bé, dubtes que se’ns plantegen: si una de les parts no té la voluntat a negociar, què fem? Què significa reconèixer la singularitat de Catalunya? La distinció entre Catalunya i marc estatal què significa? L’estat és qui ens ha reconèixer un dret a decidir? Dret d’altra banda recollit en tractats internacionals subscrits per l’estat i, que per tant, hauríem de poder exercir sense el permís de ningú. Si no hi ha voluntat d’acord, no hi taula de negociació, què fem aleshores?

I pensar que l’estat només acceptarà una proposta de pacte federal en un marc de forta mobilització que reclami la sobirania, ara mateix fa riure. Més d’un milió i mig de persones al carrer han fet que l’estat vulgui negociar res?

El govern espanyol ho ha dit ben clar: NO A LA NEGOCIACIÓ! És més, només rebem amenaces i mostres de menyspreu, i si l’actual marc legal no els permet actuar, s’inventen ràpidament un nou decret per escanyar-nos més. Nosaltres volem exercir un dret i ens mobilitzem, i ells diuen que és xantatge.

Doncs bé, si no resolem aquest problema, i tot el text queda supeditat a una entesa amb l’estat, què cal fer? Quina és la solució? Deixar-ho tot tal i com està?

I finalment, aquesta proposta no trenca amb l’actual marc territorial de l’estat. Es un intent de dotar de més autonomia a Catalunya amb una nova constitució (l’Estatut ja està fent aquesta funció, no?) i que aquesta continuï vinculada a l’estat. De fet en la definició de federalisme proposada per ICV ja es deixa ben clar el què: … per això la presidència i les lleis fonamentals de l’Estat federal són comunes.

Passem a analitzar un altre text, una declaració conjunta feta per IU, ICV i EuiA titulada “El dret a decidir i el model d’estat”.

D’aquesta declaració extraiem les següents idees clau: l’exercici del dret a decidir s’ha de basar en la voluntat de negociació amb l’Estat, fent servir els mecanismes legals existents o acordant-ne la reforma si fos necessari, en el respecte per la pluralitat d’opcions existents en la societat catalana, en el rebuig a qualsevol intent d’enfrontar-la per sentiments identitaris, en la construcció d’una majoria política i social favorable a l’exercici del dret a decidir, i en el compromís polític d’acatar-ne els resultats i impulsar les negociacions necessàries per concretar la voluntat de la ciutadania.

Un bon grapat de condicions per a fer efectiu l’exercici del dret a decidir, no trobeu? Analitzem una mica el que es diu.

Per exercir el dret a decidir cal tenir la voluntat de negociar amb l’Estat. Ja hi som! De què serveix tenir voluntat de negociar amb una part que no vol negociar? La voluntat de negociació per part de Catalunya no ha quedat prou clara? I sabent que això no funciona, què fem?

I aquesta frase tant bonica que cal rebutjar qualsevol intent d’enfrontament per sentiments identitaris? Què vol dir? El rebuig sistemàtic per part d’Espanya a negociar no es basa en bona part per sentiments identitaris? Si el que volem dir és que cal fugir de la pràctica de determinats nacionalismes perquè aquest terme l’esquerra ortodoxa sempre l’ha considerat un terme burgès, perquè no denunciem que qui practica aquest tipus de nacionalisme és precisament el govern espanyol?

Però allò que és aclaridor és el següent paràgraf de la declaració:

El segle XXI ha de ser el segle de les sobiranies compartides. Sobiranies compartides en el marc de l’Estat i d’Europa, superant les velles concepcions dels nacionalismes tradicionals excloents, i sobiranies que a la seva vegada facin compatible els protagonismes i la participació popular i ciutadana.

Si cal compartir la sobirania amb l’Estat, ens estan dient que cal continuar lligats al mateix, amb la qual cosa continuem tenint un problema, perquè ja que ens agrada tant tenir en compte la participació popular i ciutadana, què diu aquesta? S’han assebentat que la mobilització ciutadana demana clarament la independència?

I per acabar, a què fan referència amb això dels nacionalismes excloents? El PP també en fa referència. Potser el que hi ha de comú en totes dues formacions és que les dues són contràries a la independència, i per argumentar-ho acaben usant idees similars.

Per acabar-ho d’enredar tot, el coordinador general d’EuiA, Joan Josep Nuet, en la XIII Festa d’aquesta formació celebrada recentment a Montjuïc, ha defensat per a Catalunya una via federal de lliure adhesió, una via federal amb dret d’autodeterminació, una república catalana lliurement federada, social i democràtica.

La idea és la següent, i ho podeu comprovar en el document “Un projecte constituent per a Catalunya”: Catalunya esdevé una república federal. Un cop sigui independent, cal que Espanya es converteixi al seu torn en una República Federal Espanyola. I un cop tinguem dues repúbliques constituïdes, hem de constituir una altra República Federal que serà el marc on les dues anteriors repúbliques s’hi adheriran. Fàcil, oi?

La pregunta és: i com es fa tot això si l’estat no vol canviar ni negociar cap possibilitat de canvi? I és més, qui diu que Catalunya vulgui federar-se (o confederar-se) amb ningú? El que és important és la voluntat del poble, no?

Finalment, farem referència a dues propostes més, que si més no són bastant sorprenents i que es deslegitimen per si soles.

La primera, la proposta confederal d’en Duran i Lleida, que tant ha donat a parlar.

S’afirma que el model recolzat per Unió és la d’una Espanya plurinacional, pluricultural i plurilingüística amb un model confederal. Ens ho creurem (nosaltres no hem sabut trobar on s’explica aquest model, amb la qual cosa, tampoc podem oferir més dades sobre el mateix).

Per tant, analitzarem en que consisteix un estat confederal. En ciència i teoria política una confederació és un pacte internacional entre estats sobirans, independents, que segueixen essent-ho.

Observem, doncs, que tenim un problema. És Catalunya un estat sobirà? Com pot Catalunya sense ser estat sobirà pactar una confederació amb un altre estat. Vol Espanya que Catalunya esdevingui un estat sobirà? És viable la proposta del Sr. Duran i Lleida?

Només se’ns acudeixen dues coses: o bé hi ha qui encara no sap en que consisteix una confederació (deixeu-nos posar-ho en dubte), o bé hi ha qui no vol de cap de les maneres que Catalunya esdevingui independent, i proposa coses impossibles per tal de deixar-ho tot tal i com està (i apostem clarament per aquesta segona possibilitat).

La segona, unes declaracions del Sr. Albert Rivera, representant de la formació política Ciutadans. Aquest senyor, no fa gaire dies defensava en una entrevista un estat federal. Sorprenent, no? Lògicament no especificava res més. Si escoltem l’entrevista sencera veurem que són purament paraules i que un dels grans objectius d’aquesta formació és la d’aconseguir un estat encara més centralista.

Aquest darrer apunt només l’hem volgut esmentar per a demostrar fins on els polítics espanyolistes són capaços d’arribar. Tot s’hi val en política: disbarats i mentides. I no passa res.

Un cop vistes les diferents propostes sobre federalisme, pensem el següent:

Vol Espanya pactar qualsevol canvi que pugui significar modificar l’actual model territorial? La resposta és rotudament NO.

No oblidem quina és la resposta del govern espanyol, i agafem com a mostra el que va dir el Sr. Cristóbal Montoro, ministre d’hisenda: “Podem tenir la seguretat que el govern d’Espanya no farà res que obri les diferències entre espanyols, res!”.

Si Espanya no està disposada a pactar, com podem pactar res? Totes les propostes exposades aquí parteixen de la condició que cal pactar amb l’estat, si no hi ha pacte no es pot canviar res. Condició innocent? NO.

En un estat democràtic (i no direm allò d’autènticament democràtic ja que ens sembla cínic, perquè o hi ha democràcia o no n’hi ha) hauria de ser possible arribar a acords sempre que alguna de les parts ho cregués convenient, almenys tenir la possibilitat a discutir-ho. A Espanya no és possible, ja no discutir-ho, sinó plantejar-ho! Quan Catalunya planteja que és necessari un canvi, Espanya amenaça! I aquesta reacció ha sorprès algú? Si els que lluitem per un procés sobiranista sabíem perfectament quina seria la reacció espanyola, que no podien saber unes formacions polítiques amb uns representants al seu capdavant que fa anys que s’arrosseguen en la política? Per tant, repetim, la condició a que qualsevol solució per a Catalunya cal que sigui pactada amb l’Estat, i sinó no hi ha res a fer, és innocent? Quan diuen estar d’acord amb el dret a decidir, és sincer?

Contesteu vosaltres mateix(e)s les preguntes.

Seccions: 
date: 
dimecres, 27 novembre, 2013