País: por, covardia i mandra

Aclariment per al lector malintencionat: aquest text no pretén ser un altre discurs reflexiu des de la superioritat moral, sinó complementar amb una altra perspectiva d’anàlisi per quina raó l’exercici efectiu d’autodeterminació del país no acaba- aparentment- d’avançar.

Encara que alguns, molts si voleu, ja hi estaven treballant des de fa una pila d’anys, sembla prou de comú acord que “tot es precipità” a partir del juliol del 2010 amb la massiva manifestació pel dret de decidir.

Sembla que l’independentista mig adormit que niava en el cor (o la ment) de la majoria dels catalans i les catalanes, sortí de forma definitiva i desacomplexada de l’armari.

Està clar que les coses no són d’un dia per l’altre i les causes que dugueren a aquest salt qualitatiu tenen un llarg recorregut i són múltiples i diverses, i que s’han analitzat, amb major o menor rigor i encert, abastament.

També és prou de consens que l’11-S del 2012 representà un altre salt qualitatiu, que confirmaren –si més no, en part– les eleccions del 25-N. I és des d’aquest moment quan es comença a parlar de “fulls de ruta”, i apareixen posicionaments (més aviat tímids i ambigus) per part de les forces polítiques, i s’insinuen plans A, B i Z.

Però també podem convenir que, fora d’aquests pronunciaments, ben poca cosa més.

Hi ha qui, potser un pèl tard, ja ha començat a analitzar de forma crítica l’ambigüitat o les contradiccions de la majoria de partits, i sempre des d’una òptica de relacions de poder, o en clau electoralista, o a partir de suposats postul·lats ideològics o des de la defensa i crítica de valors més o menys “suprems”.

Però el que es troba a faltar en la majoria d’aquestes anàlisis és introduir-hi també elements de caire sociològic i psicosocial. I, per descomptat, fer-hi entrar tambécom a referent les persones i els col·lectius de base, els agents que sembla que estan, en molts aspectes, empenyent el procés (o processos), i no només les opcions polítiques.

Perquè, ens hem preguntat per quina estranya raó a la ciutadania li ha costat tant d’apuntar-se a la Via Catalana de l’11-S? O, per què el ciutadà crític amb les actuals polítiques socials, desprès es queda a casa esperant una mena de miracle en forma de revolució? O, com és que la “raó” principal per a voler la independència és sobretot i per sobre de tot, millorar la situació econòmica? Qui això afirma, parla de la pròpia situació econòmica o del conjunt de la societat? I, el desert gairebé absolut deles estructures d’Estat del nou país, per què el poc que se’ns presenta parteix de calcar models ja vigents i molt similar als que ja “gaudim” ara sota el reino de España i la UE? Què potser només cal posar una etiqueta “catalana” per a què aquelles estructures que rebutjem a Espanya funcionin a Catalunya?

És cert, i no tindria sentit desmerèixer les crítiques que es puguin fer des de posicionaments ideològics, o pel que fa als ritmes polítics, ja que són profitoses i necessàries. Sovint, però, et queda l’impressió que rere aquells raonaments s’hi amaguen actituds que ja no tenen a veure amb la ideologia, sinó amb els comportaments de les persones i les comunitats que conformen aquestes persones. I tampoc semblaria massa “científic” parlar de tarannàs “nacionals”.

S’observa en determinats àmbits sensacions, no sé si lleugeres o no, d’ allò que se’n diu por.La por a fer passes decidides endavant, la por a no només parlar de “transversalitat” sinó a haver d’ assumir que en alguns trams del camí serà necessari contemporitzar. La por d’admetre que per arribar al “tot” cal, potser més que ser pacient com diuen alguns prohoms de l’establishment, entendre que el país el conformen infinitat de sensibilitats i petits projectes. Por a no sortir a la foto prou maco o com es voldria perquè has de compartir pantalla amb d’altres actors tant eixerits o més que tu.

Por a la inel·ludible corresponsabilització en la tasca a dur a terme, i això vol dir actuar, pensar, repensar, treballar, assumir riscos, equivocar-se i tornar a començar, i més que possiblement, passar per etapes de contradicció, d’ un cert patiment,... la independència i la construcció d’un país no són gratis. Ben pocs països dels 43 que han assolit la independència des del 1977, han deixat de pagar un cert peatge, almenys durant un temps. I encara que aquesta reflexió segurament la podria compartir gairebé tothom, no està tant clar que la praxis que se’n deriva tingui tants adeptes i “sacrificats” com seria de desitjar al nostre país. Potser és que, entre totes i tots, estem banalitzant això de l’alliberament nacional.

Un exemple. Podem convenir que un projecte de país lliure que no es planteja –de moment– un model que superi l’actual marc de relacions econòmiques i de poder entre les persones, no és un panorama massa engrescador per molts dels partits, col·lectius i persones que se senten d’esquerres. Però ens hauríem de preguntar si rere aquesta postura hi ha una volguda argumentació perversa o un mer exercici de reducció de  les dissonàncies del propi univers cognitiu i de valors. 

Potser és que tampoc ens agrada que uns altres siguin els reis de la festa, potser és que davant el gairebé quimèric objectiu de fer una transformació social real, la feina se’ns apareix com a pròpia de titans i ens resulta més fàcil contraatacar, pràcticament sempre, contra els “dolents coneguts i de sempre” i amb els mateixos esquemes. Així ja tenim el full de ruta que dóna sentit al nostre posicionament, i ens estalviem el risc de ser enviats a l’ inframón, al Tàrtar, o sia triar entre fer passes de construcció reals, lligades a la realitat del dia a dia o ser condemnats a l’ ostracisme i la marginalitat perpètues.

La por, i ja ho analitza el sr. Fromm a Escape from Freedom l’any 1941, és present com a una conseqüència dels processos d’alliberament. I aquesta por a la llibertat desencadena mecanismes d’evasió evidents en l’home contemporani i, per tant, tambéentre els qui volen la independència del país (encara que de moment  només sigui el país esquarterat que acaba a La Sènia). Però quan la por es transmuta en covardia o mandra, en el sentit de no voler assumir riscos, contradiccions i o perdre una certa confortabilitat en les nostres anàlisis i en els nostres àmbits de lluita o reivindicació, és quan ens hauríem de plantejar seriosament que ens  cal reforçar l’anàlisi, i que hem de començar a dissenyar els escenaris concrets de desobediència que caldrà aplicar en cada moment, i no acontentar-nos en anunciar o “amenaçar” que, quan toqui, serem insubmisos.

No és ingenuïtat el plantejar-nos que per guanyar la llibertat, cal avançar-nos, ser proactius a l’hora de generar les eines que ens duran a la mateixa, i desterrar d’una vegada per totes la confiança que amb les dinàmiques d’acció-reacció en tindrem prou. És necessari assumir que estem jugant una partida d’escacs i no al joc de l’oca, i per això hem de tenir previstes les jugades per avançat.

No hauríem de perdre de vista en cap moment del procés, que més enllà dels posicionaments polítics, hi ha les actituds de les persones, i que determinades actituds no es poden conceptualitzar només com a lliure albir de les persones, sinó que es corresponen a modulacions de la forma d’actuar socialment i que poden representar esculls extraordinàriament poderosos per a qualsevol procés de canvi social i nacional. I d’aquest obstacles, pràcticament ningú en parla, i ja sabeu, del que no se’n parla, no existeix.

Seccions: 
date: 
dimecres, 11 setembre, 2013