I amb el País Basc, què fem?

Aquesta reflexió vol ser superficial. Per a no ser-ho hauria d’aprofundir mitjançant un estudi econòmic, des dels anys 80 ençà, sobre el comportament de les elits del País Basc. La intenció, aquí, només és cridar l’atenció sobre un fet que ha descol·locat el món independentista (d’esquerres) la darrera setmana i apuntar-ne alguna explicació.

Qui la setmana passada vam llegir les declaracions d’Iñigo Urkullu, actual president de la comunitat autònoma Basca, en la línia d’exigir un mateix nivell d’endeutament per a les comunitats autònomes. L’arrenglerament del lehendakari amb la línia dura dels presidents autonòmics, ara majoritàriament del PP però també els pocs que els queden del PSOE que exigeix  que l’endeutament permès de la comunitat autònoma de Catalunya no sigui privilegiat va deixar bocabadat gairebé tothom. En aquest sentit crida l’atenció, que analistes tan lúcids per a d’altres aspectes del procés com Vicent Partal, en el seu diàleg amb Martxelo Otamendi no se’n sabés avenir d’un posicionament d’aquest tipus. El mateix Otamendi tampoc no en sabia trobar una explicació.

Tots sabem que l’anòmal sistema econòmico-administratiu espanyol, tan celebrat sota el nom de “Transición” va tenir des de bon principi una anomalia: el sistema foral. Es justificarà la seva perpetuació dient que és un dret dels bascos, tan històric que no va ser suspès ni tan sols durant la dictadura. La primera pregunta que caldria fer-nos és per quin motiu aquesta anomalia ha sobreviscut sense ser qüestionada. Ni tan sols la LOAPA va questionar-l’ho. Així, quan es parla del cafè per a tothom s’hauria de dir que cafè per a gairebé tothom tret d’un parell que ja van pel conyac. Des de Catalunya estant sobta perquè l’Espanya autonòmica ha funcionat fonamentalment sota el principi de “…i el que demanin els catalans, també!”, com va quedar perfectament legislat en algunes de les darreres reformes d’estatuts d’autonomia (Comunitat Valenciana i Comunitat Autónoma de Andalucía). D’aquesta manera és indiferent si situacions de privilegi es donen a d’altres indrets perquè el focus d’atenció s’ha centrat i se centra en Catalunya.

La primera qüestió interessant d’aquest sistema foral, i el primer perjudici clar per a la c.a. de Catalunya, entre d’altres, ha estat la votació dels pressupostos de l’Estat espanyol. Malgrat obtenir el finançament mitjançant un sistema completament separat, la dreta basca mai no s’ha abstingut, al Congreso de los diputados, en aquesta votació. Això sovint ha propiciat l’aprovació o supressió de serrells pactats per part de les altres cc. aa. perquè en joc hi podia estar la majoria parlamentària.

La segona qüestió interessant és la del nivell d’endeutament de les comunitats forals, perquè malgrat ser perceptores netes de recursos, estan igualment endeutades. En un cert sentit, comunitats com Extremadura o el País Basc estarien dins el mateix sac. I aquesta és la qüestió.

Les tres comunitats autònomes que formen els Països Catalans estan entre les més maltractades per un sistema de finançament que les ha conduït a un estat financer deplorable. No entrem a valorar, aquí, les característiques del sistema econòmic que ho propicia ni el malgovern que n’ha abusat. Aquests dos aspectes, cadascun d’ells per sí sol, donaria per a un munt d’estudis. El que ens interessa és subratllar que mentre sociològicament l’empatia entre les “causes” catalana i basca és tan forta que fins i tot l’esquerra independentista dels Països Catalans s’ha emmirallat gairebé sempre en la lluita de l’esquerra abertzale, avantposant-la fins i tot als propis i legítims interessos polítics nacionals, el fet és que el sistema basc, i d’això les elits econòmiques d’aquell país ho saben perfectament, només és viable si els Països Catalans no són independents.

Fins ara tot havia estat percebut, per qui remena les cireres, com un moviment minoritari, una utopia. I per tant qualsevol aparença de connivència era inofensiva. En el moment en què la via cap a la independència de Catalunya ha començat a eixamplar-se el que pot estar en perill és un statu quo basc que es troba pressionat per una població que podria tenir temptacions similars, d’una banda, per uns poder financers que depenen, estructuralment, de Madrid, concepte, d’una altra, i per una economia productiva que difícilment podria sobreviure sense un Estat espanyol.

Comencem a plantejar-nos, des de l’esquerra, perquè la dreta això ho ha tingut sempre molt clar, que l’stablishment del País Basc no serà mai un aliat dels Països Catalans. Si més no mentre duri el procés. Sota l’empara de l’Estat espanyol tot quedava circumscrit a un joc de miralls, en que bascos i catalans només podien presentar-se com a aliats inofensius per a l’Estat espanyol i mútuament. No perillava la supervivència de ningú. Ara el joc està canviant. Fa dos mil·lennis, com a mínim, que la cultura basca ha estat capaç de sobreviure, cosa que a Europa, només poden dir els albanesos i han sobreviscut perquè han sabut triar bé els aliats.

La cultura catalana parteix d’unes premisses diferents i potser és hora que, com a poble, que, per supervivència, ha de crear un Estat, aprenguem a destriar entre els nostres amics i els nostres amics imaginaris.

Seccions: 
date: 
dimecres, 22 maig, 2013