La “solució de tot” no és als moviments socials

Si és en alguna banda, és entre molts grups i moltes persones i no només en un lloc concret.
Fa anys que ho estem sentint, però en els últims mesos i setmanes d'una manera més insistent: apareixen veus, més o menys conegudes i més o menys prestigioses dins del propi àmbit  que defensen que la solució política-social- [1]. Sembla que realment es creuen el què diuen. Pensem que s'ho creuen, alguns per desconeixement, d'altres perquè han pres la determinació mental de voler simplificar problemes complexos i, un últim i reduït grup, per ingenuïtat político-social.

A banda, de lo perillós que és fer volar coloms en política hi sumen lo perillós que és creure's -de debò- que “s'ha acabat el bròquil”. O sigui, creure's que el que la fa la paga, que el poderós o el protegit que roba, és jutjat, se'n va a la presó uns anys i ha de tornar els diners. Això no és així. El “bròquil” té una salut fantàstica i encara se sent impune, encara que, d'en tant en tant, en caigui algun. El que cau és el més burro, el que no ha estat prou discret, el que no ha estat prou hipòcrita, el que un/a altre/a ha delatat  mentre els col·legues ho han aplaudit, perquè, ja se sap, les amistats perilloses, no són pas amistats...

Aquestes persones i els grups de seguidor(e)s que es formen al seu voltant, presenten el subjecte MMSS com una mena d'objecte únic, cohesionat i que actua sempre igual. Això no és cert. Dins dels anomenats MMSS hi ha de tot.

Perquè, qui se'ls mira des de fora, com “veu” els MMSS? Doncs com els vol veure. Amb un volgut bonisme: com la gran esperança!

I els suposa:

Uniformitat: Els veu tots iguals i, que va, no només són diversos sinó que sovint  estan enfrontats tant per les diferències polítiques pròpies de les esquerres com per alguns egos individuals que en formen part.

Constància i coherència: Constants no ho són per la pròpia dinàmica del moviment: grups i individus es troben per aconseguir determinada cosa (dir no a X, defensar un dret, espai, manera de viure) i quan la “campanya” s'acaba, cadascú se'n torna a les seves coses. La coherència, com que cada vegada es comença de cap i de nou, sol fallar, perquè ràpidament s'oblida tot allò que es vol oblidar.

Representativitat escollida de forma democràtica: No és així perquè dins dels MMSS és molt difícil, i, a vegades, és impossible, comprovar si qui diu representar un grup no es representa només a sí mateix. Igualment difícil de saber és si el grup existeix i si és de 2 o 200 membres.  Vaja, que sovint acabava liderant qui té més temps per invertir-hi (o per perdre-hi, segons com es miri).

Res a veure amb cap partit polític o coalició existent: Tampoc és cert, hi ha hagut i hi ha MMSS submarins de partits polítics que no els acaba d'anar bé i els utilitzen per poder “pescar” algun vot en les aigües tèrboles de “lo alternatiu”.

En realitat, qui hem viscut molts MMSS des de dintre, podem donar uns quants exemples de sistema de funcionament inadequat.

Solen partir del supòsit erroni que totes les lluites són una:

Sovint es munten plataformes, campanyes, etc. que ajunten temporalment “tothom”:  ecologistes de diferents tons de verd, marxistes de tota la vida, feministes de grups ideològicament ben diferents entre ells, defensors de la llengua, sindicalistes més o menys revolucionaris, defensors del territori, integrants dels moviment gay-les-bi-trans, independentistes cada vegada més de tota mena, internacionalistes, llibertaris, etc...

Només llegint els noms descrits ja queda clar que el supòsit és fals. No totes les lluites són una. Tot i que és cert que sovint una persona o grup en comparteix tres o quatre. En aquest context quan s'utilitza l'exitós eslògan “Si en toquen una ens toquen a totes” no és cert del tot.

En aquest mateix sentit, fan un ús inadequat i excessiu del consens: “Ho decidim quasi tot per consens”, afirma Pereira... i el consens només és una paraula que s'invoca quan no hi ha manera de posar-se d'acord. Només és un concepte buit elevat a la categoria de mite.

En tot l'espai que s'anomena més sovint anti-sistema que alter-globalització mai no hi ha un debat a fons sobre les diferències ideològiques perquè saben que no hi hauria acord. Hi ha un enemic comú que és el sistema econòmic i un comú denominador a aquest “tothom qui es mou”: són la massa crítica. O almenys, la força de xoc de la massa crítica. Tothom qui protesta quasi sistemàticament és qui accelera els canvis i l’avenç social.

Ara bé, formant part d'aquesta massa crítica hi ha força grups -ho admetin o no- de funcionament estalinista. No són eficaços per fer avançar la o les causa/es que diuen que defensen però sí que ho són pel què fa a la consecució dels seus objectius que se centren en la supervivència del grup. Els i les integrants d'aquests grups no obeeixen la seva consciència sinó la seva consigna... de grup.

N'hi ha força, alguns fa 40 anys que funcionen, alguns en fa 10 i alguns 20. Ja només per aquest motiu -la inversió de temps vital que hi han fet els seus integrants fundacionals- ja es pot entendre perquè defensen, sense massa escrúpols, la pervivència i èxit, o èxit imaginari, de la seva organització.

Solen creure que són més i tenen més suports que els que en realitat tenen:

Com que la majoria de grups que formen els MMSS són grups auto-referencials no volen veure que no avancen. L'edat dels i les mobilitzats habituals creix inevitablement i els grups mantenen un nombre similar de membres perquè les baixes es cobreixen amb algú procedent d'alguna “joventut de”, o sigui, d'entre les persones que s'hi han posat molt joves, les que no han plegat.

Des de dins un pot creure que “tot és moviment” si es mou en uns espais i consumeix uns mitjans determinats. Això cobreix la necessitat de fer que la pròpia vida sigui èpica: mantenir l'aurèola èpica que dóna ser dels i de les que “denuncien, defensen, es solidaritzen”. Així és fàcil ignorar la resta. No hi ha com tancar la tele i els ulls l'endemà d'unes eleccions. No, no va guanyar el PP per majoria i ens trobem en una situació pre-revolucionària... Mira que bé!

Quan ja no poden tancar els ulls és quan el grup s'encalla. Cosa que, en un moment o altre, passa sempre i quan un grup que, pretesament, té un objectiu polític, entra en barrena, és molt difícil que en surti. El més probable és que s'endinsi en el despropòsit, tan ràpid, que deixi astorat als i les que s'ho miren des de fora. I això val igual per grups, fins no fa gaire anys, tan consolidats com el PSC, com per a grups que no passen del centenar de membres i d'una estètica verbal molt més llampant.

Solen no escoltar bé la societat que volen canviar:

No escolten quan qui parla ho fa des de fora “dels moviments”: Els senten, simplement. Estan tan convençut(de)s de tenir la veritat absoluta per a tothom que senten “la societat” com si sentissin ploure. El problema és que és la societat a la que diuen voler canviar. I la pena és que sovint qui tenen aquesta actitud són persones idealistes i generoses. Vaja, gent amb les millors intencions. El resultat és que inevitablement, qui no escolta, acaba patint autisme político-social.

El món virtual permet abastament l'auto-referencialitat i potencia la il·lusió òptica conforme “tot és moviment”. Són temps de Twitter el Breu, i ens informem els uns als altres en un màxim de 140 caràcters. Potser només és una forma de distreure's de qui té poca feina... Però, ja se sap, tot bon activista, que vulgui ser vist, ha d'estar permanentment connectat a internet i escrivint al twitter i al blog personal alhora... Espais on es trasllada el no escoltar bé de la vida civil a l'escriure molt i llegir poc de la vida cibernètica.

Un altre dels efectes del no escoltar bé és l'insistir a no utilitzar el mateix llenguatge que la resta de la societat. I continuen tan feliços dient que Gramsci va dir tal cosa a la pàgina 27 o fent els plurals en femení ocasionant tota mena de confusions. Això sí, gracioses.

En algunes ocasions ja no és només utilitzar un llenguatge propi -que, com a tal, exclou qui no pertany al grup- sinó, ni tant sols dirigir-se a aquesta societat que es diu voler canviar. S'ha arribat a l'extrem d'un grup, posem-li per nom “Patata”, que ha convocat al seu entorn, diguem-li “Patatam” a manifestar-se en una protesta X. Amb el motiu de la protesta s'hi podia estar d'acord o no, però afectava tota la ciutadania i no només a l'entorn “Patatam”... Encara que sigui sense mala intenció, això no és un Tot per el poble però sense el poble?

Els MMSS no tenen cap voluntat de canvir els seus sistemes que no funcionen, i, per tant...

Sempre obtindran els mateixos resultats. No disposats a canviar cap sistema de funcionament i condemnats a donar cercles concèntrics i no moure's d'allí mateix... Per què no és plega, doncs? Per tres motius bàsicament, per auto-engany (un/a es manté convençut que “moralment” ha guanyat), perquè ser un/a activista és un  modus vivendi i perquè hi ha invertit molt en temps i il·lusions i, en alguns cassos, també, en diners i en expectatives de futur professional per a ell/a mateix/a.

O, si realment es volen aconseguir uns altres resultats, per què no s'actua d'una altra manera? La conclusió és trista: perquè s'està plàcidament enganxat a la que ho fa fracassar...

Perquè la intenció de massa persones i grups dins dels MMSS, la intenció més o menys inconscient segons els cassos, és no guanyar mai, perquè guanyar vol dir acceptar  quotes de poder, i amb aquest, haver de prendre decisions pròpies de “l'exercici del poder”, fer-se'n responsable, assumir riscos i, finalment, admetre els errors: Quin mal rotllo!

Si realment volen arribar a alguna banda -ja sigui Ítaca, Utopia o qualsevol altre nom de sonoritat igualment deliciosa- haurien de corregir els seus errors, deixar de creure's històries de bons i dolents, deixar de mirar-se el melic, dirigir-se a tota la societat, escoltar-la atentament i incidir-hi.

Si cap MMSS és capaç de pensar, dir i executar un "anem cap un lloc X, seguint el camí A, ho farem en un temps B, amb uns diners C i amb D persones que cadascuna faran les funcions E, F, G o H següents...", per soroll que facin, estaran donant voltes sempre sobre el mateix eix. No aniran enlloc.

El resultat serà que, d'aquí menys anys dels que ens pensem, els MMSS deixaran de  ser tinguts en compte com a actors polítics capaços de transformar la societat. Per evitar aquest final previsible cal que passin de l'estat permanent  de “L'he tingut un somni” al “Tinc un Full de ruta i un Projecte Executiu”. Altrament, no seran alternativa ni a l'Estat espanyol ni al sistema neoliberal.

--

[1] En endavant: MMSS.

Seccions: 
date: 
dijous, 20 juny, 2013